Crítiques


La Pols (2016) Pel·lícula

Time Out Barcelona

El film conserva les supèrbies interpretacions de Guillem Motos, Laura López i Marta Aran, i aquells quilomètrics diàlegs combinats amb les respostes curtes i feridores. Sóc fan dels tres actors, però la dicció clara i dolça de Marta Aran em té enamorat.

Butxaca

LA POLS, el prestigiós dramaturg LlàtzerGarcia debuta coma a director de cinema amb una peça de cambra intensa i concentrada, apuntalada en un triangle sostingut amb solidesa per GuillemMotosLaura López i Marta Aran.

Fotogramas


Lo mejor: tres actores excelentes con un gran texto muy bien adaptado al cine.
Lo peor: que la tilden de teatral.

La pols ha adaptado su propia obra teatral exprimiendo al máximo los atractivos de esa pieza que fue un éxito de la escena independiente: tres actores magnéticos, absolutamente cómplices; y una escritura exquisita que suena natural, viva, en boca del trío.


Ecartelera.es

Un personaje que a priori parece vacío de preocupaciones y poco a poco nos deja ver el universo que esconde dentro de ella, y todo ello gracias a Marta Aran, que se mete en su piel sin complejos.

Estas tres magníficas interpretaciones están respaldadas por el ambiente lúgubre y de asfixia que rodea toda la cinta. Abundan los planos cortos y los claroscuros acompañados de una banda sonora que solamente suena en los momentos necesarios, dejando espacio a los personajes y a la imaginación del espectador.



El correo de Andalucía- Florencia del Campo (2016) 
(...)
El tercer personaje en cuestión es la cuñada de Jacob y Ruth. A cargo de Marta Arán, considero que de todas las (realmente buenas) actuaciones esta que interpreta a Alba es la más lograda y natural. Una actriz totalmente fresca que nos tienta a pensar en una joven promesa. Tres actores en escena que tienen mucho futuro y que en presente saben demostrar que se pueden comer un texto, pasarle muy por encima.
(...)
Crítica del País (Marcos Ordoñez) - La Pols 2014

La cartelera barcelonesa ha ligado póquer de ases esta primavera: tras L’orfe del clan dels Zhao, en el Romea, y Llibert, que se repescó en La Perla 29, y de las que ya les hablé, llegó La pols, de Llàtzer Garcia y la Companyia Arcàdia a la sala Flyhard, donde ha prorrogado, y acaba de estrenarse Losers, la esperada nueva obra de Marta Buchaca en La VillarroelLa polses un texto profundo y sin afectaciones, muy bien armado, con corazón y talento, sobre un tema cada vez más acuciante y nada abstracto: la eterna dificultad de sentir y comunicar los sentimientos.
Una ciudad de provincias, un piso pequeño, tres jóvenes, un presente vacío. Ha muerto el padre de Jacob (Guillem Motos) y Ruth (Laura López), pero al muchacho se le ha olvidado decírselo a su hermana. Se le ha borrado, más bien. El asunto es averiguar por qué. A Mersault le pasó algo parecido en El extranjero, y ya se sabe cómo suelen acabar esas cosas. Ruth está en paro y tiene amantes pasajeros, a los que oímos pero no vemos, y que parecen uno solo, reiterado. Y cuando no puede más echa a correr hasta agotarse. El tercer personaje se llama Alba (Marta Aran) y es la novia de Abel, el hermano mayor, ausente. El padre era una sombra humillada, y la madre es una voz lejana en el teléfono, sobre la que Jacob escupe su rabia. Jacob, narcisista y ególatra, torturado, sensible hasta el despellejamiento, obsesionado por la sinceridad y mentiroso compulsivo (es decir, posible escritor futuro) no está muy lejos del perfil de James Dean en Al este del Edén: Steinbeck es una poderosa impronta en la función. Jacob tiene los ojos muy abiertos, y no hay una brizna de calma que pueda cerrárselos. Fue un niño salvaje que se resiste a dejar de serlo y no puede olvidar ciertas cosas. No puede olvidar, por ejemplo, que Alba fue una niña salvaje y riente, que lanzaba piedras desde el tejado de la escuela, pero Wendy (perdón, Alba) creció. Y tuvo que apagar muchos fuegos, propios y ajenos. Y no, tampoco parece feliz.
Aquí no hay lamentos con baba. Aquí hay mucho dolor, mucha fuerza y mucha verdad. Y humor que brota en los momentos precisos, es decir, en las esquinas más inesperadas. Y canciones hermosas y también muy bien puestas, escritas especialmente para la obra por The New Raemon. Marta Aran y Guillem Motos “smells like teen spirit”, a fondo y sin el menor cliché “moderno”, y Laura López se luce con un espléndido monólogo en el que se rompen las compuertas y el sentimiento baja en tumulto. Quiere sentir el peso de los muertos, llorar realmente a los muertos, no solo a los suyos. Saber llorarlos, saber sentir su ausencia. “Hemos de volver a sentir”, dice. “El único dolor que siento es porque soy incapaz de sentir dolor”. Palabras hondas, claras, verdaderas, necesarias; artesanía de texto, de interpretación y de dirección, que firma el propio autor. La pols (lo único que no me convence es el título, y en castellano —el polvo— se presta a equívocos obvios) juega en el mismo equipo de Claudio Tolcachir, de Romina Paula, del primer Mamet: respiran idéntica pasión. Importante función, que no solo debería girar por España sino también “representarnos” internacionalmente. No hay que perdérsela.

Crítica de Núvol per Juan Carlos Olivares - La Pols 2014

Segona part d’una trilogia sobre la família que es va iniciar fa dues temporades amb “La terra oblidada”, Llàtzer Garcia torna a parlar amb “La pols” sobre el nucli familiar com la causa i l’explicació de tot plegat: la dificultat que tenim per relacionar-nos, avançar en les nostres vides i expressar els sentiments que mantenim amagats. L’acció té lloc en un únic espai, la sala d’un pis que sembla d’estudiants, on el protagonista Jacob ens és presentat amb una escena demolidora: ha oblidat de comunicar a la seva germana que el seu pare s’ha mort. Amb un inici que sembla que ens hauria de fer odiar el personatge, Garcia ha aconseguit fer-lo ric i polièdric, i al voltant del qual giren els altres dos: Ruth, la germana nerviosa que llueix la seva col·lecció de trofeus d’atletisme al menjador, i Alba, la nòvia del germà d’aquests dos, que sembla entendre i connectar molt bé amb Jacob. La informació ens és proporcionada per l’autor a poc a poc, sense pressa, i escena rere escena anem dibuixant en el nostre cap el retrat complet de la família: un avi amb alguna mena de secret, un pare que va passar per la vida com una ombra, una mare que sembla limitada a exercir el seu paper de mare, un germà absent i aparentment triomfador…
La música de The New Raemon, un folk tranquil i reposat, com de western de comarques, s’empasta a la perfecció amb el text i l’acció dramàtica, sense crear subratllats innecessaris o apretar el sentimentalisme. La fascinació que sent Llàtzer Garcia per John Steinbeck li serveix per tractar el tema de la infància, fent que el llibre preferit d’Alba sigui “El poni roig”. Jacob no acaba de comprendre què hi veu Alba en Steinbeck i en la literatura en general, però tot i així acaba fent-li un regal estèticament molt encertat, que és al mateix temps una declaració d’amor i un poema-objecte. El ritual propi i rutinari de qualsevol mort (tanatori, vetlla, funeral) és evitat per Jacob inventant tot tipus d’excuses inversemblants, i és la seva germana Ruth la que està obligada a donar explicacions a la família, a mentir per salvar un germà que és incapaç de sentir aquesta pèrdua. I que, de fet, sembla incapaç de sentir qualsevol cosa.
Si “La pols” és un muntatge que funciona és per tres factors inqüestionables: primer de tot, un text ben travat que creix mica en mica, deixant espai a l’espectador i als propis personatges; en segon lloc, una direcció acurada i molt precisa, que llisca amb total suavitat de la rialla gelada al plor contingut; i per acabar, i sense cap mena de dubte, una interpretació que ens deixa clavats a la butaca. Guillem Motos broda un paper que sembla escrit a la seva mida, un freak mentider patològic però incomprensiblement irresistible, que aconsegueix que l’odiem en una escena per estimar-lo a la següent; Marta Aran és una Alba tendra i sensible, que sap mostrar el que li passa per dins sense resultar massa evident (amb el seu gran moment quan revela un secret inconfessable); i finalment, a Laura López li toca defensar el paper més difícil, el de la germana que a l’inici de l’obra sembla que sigui simplement histèrica, però que al final ens acaba regalant un monòleg senzillament memorable, demostrant que és una actriu que haurem de seguir de prop.
És aquí on es nota el treball que Llàtzer Garcia i els seus actors (així com Muguet Franc, aquí com a ajudant de direcció) porten fent des de fa anys sota el nom de Companyia Arcàdia. Un espectacle tan sòlid i ben construit només el pot fer una companyia amb una trajectòria comuna i amb unes enormes dosis de complicitat. I “La pols” és un espectacle que commou i que arriba al públic per tres raons ben senzilles: perquè està ben escrit, ben muntat i molt ben interpretat. Vagin a la Flyhard, collons.

Crítica Què Fem - La Pols (2014)



El Planetari- Dani Chicano (2012)
La Terra Oblidada
Llàtzer Garcia i la seva companyia, Arcàdia, ens tenien acostumats fins ara a un gènere molt més amable, el de la comèdia, fent-ne gairebé una reivindicació (Ens hauríem d’haver quedat a casa, Vent a les veles, Esquivel…). Fa relativament poc van fer un sobtat canvi de registre i van presentar a la Sala Flyhard un drama sec, dur, sense rastre d’ironia: La terra oblidada. Arcàdia l’ha dut aquest cap de setmana a La Planeta -amb els canvis en el repartiment de Laura Pujolàs per Mima Riera, i Gal Soler pel traspassatJosep Mota-, a la sala de cafè-teatre, potenciant així la proximitat amb el públic, i dintre d’uns dies començarà una estada a la Sala Atrium de Barcelona. Es tracta d’una peça que té quelcom de la tradició del teatre costumista, que presenta el conflicte en una família en què el patriarca, que viu en un entorn rural, emmalalteix i acaba encadenat a una cadira de rodes i depenent de la seva filla mitjana, mentre la gran i el petit viuen a ciutat, desentenent-se’n, especialment aquest darrer. Un bon dia, sense motiu aparent, el pare deixa de parlar, i aquesta circumstància és el catalitzador dramàtic de l’obra escrita i dirigida per Garcia, ja que la filla que en té cura, absolutament destarotada per l’incomprensible silenci que manté el pare, convoca a la resta. Els intents per trencar el silenci de l’ancià i les tensions que va creant cada temptativa fallida permeten anar dibuixant els personatges, fins i tot el del vell decrèpit, eventualment mut. La mala consciència fa acte de presència; velles ferides, esmorteïdes pel pas del temps però latents, tornen a coure, i es verbalitzen els retrets, els malentesos i una profunda manca d’afecte entre els membres d’aquesta família, en la qual els clixés es repeteixen. Queden en l’aire expectatives que parteixen del text mateix, però que no es concreten i li resten una certa profunditat, aixi com alguna disfunció incomprensible, però sense importància cabdal. La terra oblidada, però, aconsegueix que el públic prengui partit, i només això ja mereix l’elogi. Queda també una agradable sensació de bones interpretacions, ben treballades, malgrat una certa dificultat en l’evolució dels personatges, condicionats per la reiteració o redundància en el plantejament general de la peça, amb la insistència en què el pare pronunciï algun mot que, obstinadament, es nega a pronunciar.
Muguet Franc i Marta Aran fan una feina excel·lent en una peça que, malgrat ser d’un dramaturg jove, fuig de la insubstancialitat i el cofoisme que s’ha instal·lat darrerament en una bona part del teatre català contemporani, que va des de faules futuristes per a instituts, passant per grups de dones neuròtiques obsessionades en un seguit de nicieses colossals, fins a aquelarres de colles d’immadurs que depassen la trentena i afronten el dol amb jocs idiotes. Finalment cal constatar que hi ha dramaturgs joves que parlen de coses interessants, substancials, transcendents, com el mateix Garcia, com Ivan Morales (Sé de un lugar) o com Josep Maria Miró (El principi d’Arquímedes), tractant al públic com a un adult. No és una obra amable. No us ho penseu. No ho és. Gens. És complexa i difícil, perquè acara el públic amb qüestions incòmodes, que el violenten, però que obliguen a reflexions que esdevenen imprescindibles, sobre la soledat, la vellesa i la mort, sobre la condició de pare, de fill, de germà, i sobre la mateixa condició humana.



Butaques i somnis - Elisa Díez (2011)

ENS HAURÍEM D'HAVER QUEDAT A CASA


TEXT i DIRECCIÓ: LLÀTZER GARCÍA

INTÈRPRETS: MARTA ARAN, LAURA LÓPEZ, GUILLEM MOTOS, DAVID ORTEGA i MIMA RIERA

PRODUCCIÓ: SALA LA PLANETA

SALA MUNTANER





Una companyia arriba a un café teatre a muntar el seu espectacle i comencen els problemes que pateix qualsevol companyia que hagi fet bolos per teatres alternatius: els focus no funcionen, l'escenari és massa petit, no tenen temps ni espai per muntar l'escenografia, durant els assajos han de compartir l'escenari amb un altre actor que actua darrere d'ells.

Llàtzer García torna a la comèdia, on es mou com peix a l'aigua, per fer-nos un retrat força precís del que pateixen moltes companyies en la majoria de teatres alternatius. Malgrat la realitat, hi ha un punt d'exageració en algunes accions que provoquen el riure fàcil en l'espectador. Tot i així el ritme de l'obra no decau i l'hora i vint minuts que tan a escena com des de platea passa sense necessitat de mirar el rellotge.

Grans interpretacions de la companyia Arcadia, però cal destacar al personatge de la Marta Aran, una directora que acaba sense saber què fer per aixecar el seu espectacle i la Mima Riera, que interpreta a una actriu tan insegura que es incapaç de rebre les ordres directes de la seva directora i que ha de buscar-se tota mena d'intermediaris.

Amb una de les escenografies més completes que hem pogut observar darrerament a la Sala Muntaner,Ens hauríem d'haver quedat a casa és una comèdia fresca i original, amb un bon ritme, que serveix com contrapunt perfecte al drama diari que ens toca patir.


EL PUNT- Dani Chicano

"ESQUIVEL", Una comèdia estereòfonica