dimarts, 23 de novembre de 2010

Crítiques de "Ens hauríem d'haver quedat a casa"


Aquí tenim les esperades crítiques, la veritat es que estem molt contents són bastant bones!!!

El Punt
 CRÍTICA


TEATRE

“Make 'em laugh, make 'em laugh”

23/11/10 02:00 - DANI CHICANO

Mima Riera (Lali) i Marta Aran (Eva), en un moment d'aquesta comèdia escrita i dirigida per Llàtzer Garcia, i produïda per La Planeta. Foto: JOAN SABATER.

 La reivindicació de la comèdia com a gènere, això és Ens hauríem d'haver quedat a casa, de la companyia Arcàdia, dirigida pel gironí Llàtzer Garcia, que també és autor del text. Reivindicar la comèdia com a espectacle que tingui com a finalitat entretenir, sense gaire més pretensions que fer-ho bé, evitant l'excés de tòpics i, si hi són, utilitzant-los amb seny, mostrant un bon domini del diàleg, que resulta àgil, amb un nombre considerable de rèpliques enginyoses, aplicant un humor intel•ligent, sense anar a buscar, sempre, la rialla fàcil. Perdó, he dit sense gaire més, quan hauria d'haver dit ni més ni menys, perquè això que aconsegueix Ens hauríem..., no és gens fàcil, i la demostració és que d'altres, amb més mitjans i renom, ja han dut el públic pel bulevard de l'avorriment en intentar-ho. Ens hauríem... no és un espectacle rodó, fins i tot estic d'acord amb el director en el fet que el final, amb un to més aviat naïf, gratuïtament banal, que no convenç, desdiu de la resta del muntatge, que es basa en una història en què el més inversemblant és el més real –efectivament, hi ha actrius que són incapaces de dir segons què per boca pròpia, que se senten violentes, i manipulen ninots per expressar allò que volen dir–, i el que semblaria més real és la ficció que enllaça escenes; en què la interpretació, en general, és bona, especialment les noies, que estan a un molt bon nivell. Per construir l'espectacle, Garcia manipula i concentra material viscut, de primera mà o per confidències de gent propera, amb un referent clar com és el cafè teatre Llantiol de Barcelona. Una companyia relativament jove, sense trajectòria, té una hora per preparar un espectacle i estrenar-lo en un teatret, recreat per una esplèndida escenografia de Ricard Prat i Coll. L'ambició és excessiva en tot, conceptualment i tècnicament, i tot els supera, incloses les circumstàncies. Tota l'estona la gran estrena de l'espectacle, aquell mateix dia, en un gran liceu de la ciutat, de la Clàudia Creus, triomfadora companya de promoció d'alguns d'ells, plana sobre l'ànim de la companyia que ha de posar en escena el pretensiós espectacle Totes les històries o el fracàs de l'home en deu escenes i un llarg epíleg. El caos és el missatger del fracàs, i a mesura que es fonen els focus, els quatre focus de què disposa el local, es fonen les possibilitats de dur l'obra a bon port. En el text reben, amb aparent suavitat però una mala llet vera, els directors i els intèrprets, i la competitivitat sense escrúpols en el món de les arts escèniques queda al descobert quan l'alegria envaeix el local en anunciar-se que s'ha suspès l'estrena de la Clàudia Creus perquè ha tingut un accident. La desgràcia de Creus és la sort d'una colla de fracassats, que se n'alegren de veres, i aquí pau i després glòria. No és tot tan inofensiu com pot semblar. “No hem de pensar, hem de fer coses divertides! El món ja és prou horrorós!”, etziben els personatges, en un espectacle en què hi ha homenatges a Charlot, Billy Wilder o Cantant sota la pluja. De fet, el leitmotiv de tot plegat és el Make 'em laugh (que seria ‘fes-los riure') que canta Donald O'Connor en el film, i que ressona al principi i al final d'aquest més que estimable espectacle.

Ens hauríem d'haver quedat a casa
Autor i director: Llàtzer Garcia.
Intèrprets: Guillem Motos, Marta Aran, Mima Riera, David Ortega i Laura López.
Escenografia: Ricard Prat i Coll.
Vestuari: Llúcia Bernet.
Il•luminació: August Viladomat i Àngel Puertas.
Sala La Planeta, 10 de novembre del 2010.

Diari de Girona
Alfons Petit

Quedi clar d'entrada que no és una obra rodona, que li costa d'arrencar, que té alts i baixos, i que al final segurament s'allarga massa en una mena de festival de fi de curs en el qual els intèrprets, com si fossin estudiants de teatre acabats de llicenciar, demostren les seves habilitats en disciplines diverses (clown, màgia, mim, cant, ball...). I no cal, perquè els mateixos actors ja evidencien abans un nivell general elevat i malgrat semblar una mica insegurs al principi -potser els famosos nervis de l'estrena-, a mesura que avança l'acció es deixen anar i aconsegueixen moments de gran qualitat. I el més important, una interacció completa amb un públic que va riure amb ganes (perquè l'obra i la interpretació ho demanaven) en nombro?sos passatges del muntatge, i que fins i tot va aplaudir un mutis de Laura López després d'una hilarant versió del clàssic Make 'em laugh de Cantando bajo la lluvia.Una altra cosa és el missatge final que sembla plantejar Garcia, i que almenys es verbalitza en boca d'un dels seus personatges, al qual la resta secunda: amb altres paraules, que el teatre no ha de fer pensar gaire, que el que ha de fer és entretenir, divertir, i poca cosa més... I si és així, què fem amb el 90% de la programació de Tempo?rada Alta, un festival que cada cop presenta més muntatges "profunds", com el que a Ens hauríem d'haver quedat a casa-teatre dins del teatre- els parodia desca?ra?da?ment? Vista la reacció del públic da?vant de l'espectacle d'Arcàdia i davant d'altres de més "serio?sos" -no cal anar massa lluny ni en el temps ni en l'espai; només comparar la cara dels espectadors que sortien fa quinze dies de la mateixa sala la Planeta després d'haver assistit a un nou atemptat (i en van...) contra l'obra de Shakespea?re amb la que tenien els que en sortien divendres-, potser els responsables de Temporada Alta haurien de fer, també, una reflexió.

Nota de Pere García (periodista i escriptor) sobre l'obra.

TEMPORADA ALTA XXI


.de Pere Garcia, el Lunes, 22 de noviembre de 2010 a las 2:19.Entremig del CASSIERS de divendres, el LUPA del dissabte i el MOUAWAD de dimarts, el Festival se’ns despenja amb un GARCIA que amb l’obra ENS HAURÍEM D’HAVER QUEDAT A CASA, ens porta una glopada d’aire fresc entre tanta transcendència, incomunicació i pensament profund. I es que l’obra escrita i dirigida pel gironí LLÀTZER GARCIA afortunadament és sols això; un pur i simple entreteniment. Però, compte que fer això no es tan fàcil i menys amb un tema tan “tocat” com el del “teatre dins el teatre”. I aquí creiem que esta el gran mèrit d’aquest espectacle fet de les “pàgines viscudes” per una companyia –podria ser Arcàdia?-, que amb dificultats pretén fer-se un lloc en el enlluernador però complicat mon del “show business”.

El material acumulat per l’autor en els tot just pocs anys d’experiència en el mon del teatre segurament li donaria per fer un parell d’obres amb el mateix tema, però tampoc es tracta d’això. I es precisament aquí en aquest intent de fer-nos veure quantes més coses –masses- millor de les grandeses i misèries d’aquest mon, on el producte no queda del tot arrodonit. Troballes molt bones com la relació actriu-directora mitjança’ns els ninots, o la mateixa obra- un plom¡-, que pretenen representar en un cafè-teatre on la gent sols vol riure, queden apagades en voler entaforar-hi també una entrevista radiofònica-que segur que va ser com la què mostra-, però que és el menys teatral d’una funció que al cap i la fí és un cant d’amor al teatre. Mentre l’anàvem veient trobàvem coses que ens agradaven més que altres, però al llarg de la funció hem mantingut el somriure als llavis, i això és molt d’agrair i difícil d’aconseguir en els temps que corren. El que és indiscutible és el domini que GARCIA te dels diàlegs, que són el millor de la representació; fluids, ràpids i sobre tot molt intel·ligents, dits amb una gràcia extraordinària pels cinc actors protagonistes que són part fonamental del èxit que l’obra pugui tenir, puig que el seu es un treball fresc i sobre tot fet amb unes tremendes ganes d’agradar. I ho aconsegueixen.

Be doncs l’obra, els actors, el decorat, etc.etc, però si una cosa ens ha agradat és el “happy ending” que ens proposa l’autor amb la suspensió de l’estrena rival. Des de 42ND.STREET per seguir en els ambients teatrals, no havíem vist un final com aquest. I ens encanta¡.

A la funció de diumenge hi havia un nombre considerable d’estudiants de teatre –El Galliner- i segurament les vivències viscudes pels protagonistes no els han semblat el camí de roses esperat. Que no defalleixin, potser es trobaran en el seu caminar amb un final com aquest. I es que com cànta l’irrepetible Ethel Merman: “no hi ha negoci, com el negoci de l’espectacle”.

Temporada Alta: No ens hauríem d'haver quedat a casa!

El passat divendres 19 de novembre vam estrenar a la Sala Planeta, la nostra darrera obra amb la companyia: "Ens hauríem d'haver quedat a casa". La veritat es que va ser una experiència molt bona, vam tenir ple cada dia i el públic va reaccionar molt bé. Vull donar les gràcies a la Planeta i en Pere Puig per confiar en nosaltres en aquesta producció i ajudar a què la gent que estem començant en aquest món, poguem tenir el nostre lloc en un festival com Temporada Alta. Tot un luxe!! I la gent de la Planeta ens han fet sentir com si estiguessim a casa!!